viernes, 11 de febrero de 2011

Matemáticas

Aunque de niño se me atragantó el cálculo mental de los deberes, recuerdo que algo más tarde empecé a disfrutar de los enigmas de las ecuaciones y con la presencia, en las fórmulas, del infinito.
Descubrí en la adolescencia las aves de Nazca y en mi juventud primera apliqué a sus largas y rectas plumas la sucesión de Fibonacci, esperando quizá con ello encontrar, en el papel, una estructura natural y matricial donde la vida sólo me ofrecía sillas desfondadas.

2 comentarios:

  1. Mira la peli "PI"...
    encara que penso que almenys el nostre món interior no entén de números, ni fórmules, ni equacions, és molt més voluble...potser intentar encabir el nostre procediment a fòrmules, és un intent de trobar un espai de seguretat on només hi ham arenes movedisses...un intent de no acceptar la nostra naturelesa dubtosa, incompleta,insegura...

    ResponderEliminar
  2. Tampoc es tracta de psicologitzar en excés les matemàtiques (de la mateixa forma que és un error psicologitzar la filosofia o fins i tot la pedagogia.)

    Si volguéssim trobar una simetria en el subjecte d'allò que determina i ordena el caos, potser seria bo de pensar en l'imperatiu categòric kantià, l'ubicació en el deure.

    Si volguéssim, líquids com som en aquest temps, desempallegar-nos d'aquest pes o rèmora del passat, no veig com podríem defugir d'un sentit ferm de responsabilitat

    ResponderEliminar