¡Tan cerca!

 _ "¿Por qué estás pintando?"

_ "No estoy pintando. Es la mano del  espíritu la que está pintando (...)"


(Minuto 1h:13' documental en La Cueva de los Sueños Olvidados, Herzog, 2010).

...........................................................................


Obviamente podemos hablar de pensamiento racional o tan sólo, lingüístico-conceptual, ¿pero es válido hablar de otro tipo de pensamiento?

Los que tienen la suerte de ligar su pasión o profesión con la creatividad saben que trabajar en un estado de flujo, en conexión con su propio deseo, como si "saliera solo", sin control consciente o racional, es el objetivo para alcanzar soluciones interesantes, originales, inteligentes, divergentes o, incluso, revolucionarias.


Todo indica que el arte (el dibujo-pintura) en su origen, hace unos imprecisos 70.000-100.000 años, no cubría ni piedras ni cavernas, ni tan siquiera los cueros animales, sino algo más cercano: nuestra propia piel; pintura corporal con colores ocres-rojizos que, en algún momento posterior y por una razón desconocida, el chamanismo de los pueblos cazadores-recolectores quiso trasladar, como representaciones figurativas de animales, en el interior matricial de una segunda piel, la superficie del interior de las cavernas más oscuras.


Habría que recordar que aquellas formas, iniciado el tiempo de la historia, pasaron a la superficie de los muros de casas, templos y palacios; también, claro, mucho más tarde, en la tela o el papel y, tal vez, entre nosotros hoy, las omnipresentes pantallas siguen siendo esta necesaria "segunda piel".


Una imagen no vale ni una ni mil palabras:

La imagen es soberana, autónoma (aunque interrelacionada con la palabra, sobre todo con la escritura; del griego grafos: arañar, rayar, grabar, pintar, dibujar o también, sí, escribir).


Cuando el ser humano, lo encontramos anunciado en el pensamiento del s. XIX, comenzó a renunciar a la trascendencia (Feuerbach (Marx), Nietzsche, Freud) reveló que estas viejas y (m) paternales deidades no habitaban ningún Olimpo ni ningún cielo, sino la parte más importante de nosotros mismos: el inconsciente. Aquí, tan cerca, se halla el destino del que hablaban los antiguos.

Un inconsciente que, ahora sí, (100 años después de que lo hiciera la filosofía, la praxis del psicoanálisis y el arte) parece que la ciencia comienza a aplicar su método. Nuevo viento y velas nuevas, por tanto, para pensar sobre este tema ... ya era hora!


Dibujar es una forma de expresar formas del imaginario: como tal (como el lenguaje verbal o las matemáticas) ordena, estructura, cuida nuestros pequeños-grandes caos de la vida, de la historia o de lo real (? ).
 El arte es índice, rastro de nosotros mismos, del micro y los macrocosmos, de nuestra mente o espíritu individual o colectivo.


Hay, pues, que hacer caso del aborigen australiano de aquella anécdota del documental de Herzog y ver que, no nosotros, como "ego" individual, sino como "espíritu", utilizando nuestro cuerpo o nuestros sentidos, podemos generar un pequeño mundo, una imagen, una forma, en definitiva, una huella humilde de aquello que es humano.



..............................................


CAT >>>



_ "Per què estàs pintant?

_ "No estic pintant. És la mà de l'esperit la que està pintant (...)"



((Minut 1h:13' documental a La Cova dels Somnis Oblidats, Herzog, 2010.)


...................................................................


Òbviament podem parlar de pensament racional o tan sols, lingüístic-conceptual, però és vàlid parlar d'un altre tipus de pensament?
Els qui tenen la sort de lligar la seva passió o professió amb la creativitat saben que treballar en un estat de flux, en connexió amb el seu propi desig, com si "sortís sol", sense control conscient o racional, és l'objectiu per assolir solucions interessants, originals, intel·ligents, divergents o, fins i tot, revolucionàries.

Tot indica que l'art (el dibuix-pintura) en el seu origen, ara fa uns imprecisos 70.000-100.000 anys, no cobria ni pedres ni cavernes, ni tan sols els cuirs animals, sinó quelcom més proper: la nostra pròpia pell; pintura corporal amb colors ocres-vermellosos que, en algun moment posterior i per una raó desconeguda, el xamanisme dels pobles caçadors-recol·lectors volgué traslladar, com a representacions figuratives d'animals, a l'interior matricial d'una segona pell, la superfície de l'interior de les cavernes més obscures.

Caldria recordar que aquelles formes, iniciat el temps de la història, van passar a la superfície dels murs de cases, temples i palaus; també, és clar, molt més tard, a la tela o al paper i, potser, entre nosaltres avui, les omnipresents pantalles continuen sent aquesta necessària "segona pell".

Una imatge no val ni una ni mil paraules:

La imatge és sobirana, autònoma (tot i que interrelacionada amb la paraula, sobretot amb l'escriptura; del grec grafos: esgarrapar, ratllar, gravar, pintar, dibuixar o també, sí, escriure).

Quan l'ésser humà, ho trobem anunciat en el pensament del s. XIX, va començar a renunciar a la deïtat (Feuerbach (Marx), Nietzsche, Freud) va revelar que aquests vells i (m) paternals deus no habitaven cap Olimp ni cap cel, sinó a la part més important de nosaltres mateixos: l'inconscient. Aquí, tan a prop, rau el destí del qual parlaven els antics.
Un inconscient que, ara sí, (100 anys després que ho fes la filosofia, la praxi de la psicoanàlisi i l'art) sembla que la ciència comença a aplicar-hi el seu mètode.
Nou vent i veles noves, per tant, per pensar sobre aquest tema... ja era hora!

Dibuixar és una forma d'expressar formes de l'imaginari: com a tal (com el llenguatge verbal o les matemàtiques) ordena, estructura, cura els nostres petits-grans caos de la vida, de la història o d'allò real (?)
L'art és índex, rastre de nosaltres mateixos, del micro i dels macrocosmos, de la nostra ment o esperit individual o col·lectiu.

Cal, doncs, que fem cas de l'aborigen australià d'aquella anècdota del documental de Herzog i veiem que, no nosaltres, com a "ego" individual, sinó com a "esperit", fent servir el nostre cos o els nostres sentits, podem generar un petit món, una imatge, una forma, en definitiva, una empremta humil d'allò que és humà. 

Anti-platonic project, 2016